We love la cambra fosca

Una bona amiga em va comentar que al meu blog de cine (aquest we love notes) hi trobava a faltar notes més personals. Com que valoro molt el seu criteri, he decidit escriure’n una (quan em poso personal, em surt el català). Parlaré d’un record d’infància relacionat amb el cinema.

Quan era petita, la claror em despertava. Perquè no em llevés a l’hora que canta el primer gall, els meus pares van posar, darrere les cortines de tela, unes altres de molt gruixudes i platejades que no deixaven passar la llum. Com que era un balcó típic de l’eixample, les cortines de tela i les altres eren molt altes i pesades. El seu tancament era gairebé perfecte. Així, els matins de diumenge, que em llevava tard, la cambra es mantenia fosca fins que algú hi entrava i corria les cortines, fent-me abandonar l’estat de mandra o meditació precoç en què em trobava.

Però abans que això passés, jo tenia un entreteniment sense llevar-me del llit: mirar el sostre. I és que hi podia veure dos carrers que es creuaven (vivíem en una cantonada). Alternativament, per aquests carrers passaven cotxes, vehicles dels quals jo podia veure’n els detalls principals: colors i formes en moviment que després s’aturaven per deixar posar-se en marxa els de l’altre carrer, que havien estat esperant aturats.

cotxes

Recordo que jo tenia clar que aquells cotxes que es dibuixaven sobre el sostre eren els mateixos que rodaven pel carrer i dels quals en sentia sonar els motors. No obstant això, la imatge em despertava alguns dubtes: estava veient els cotxes en el mateix moment que passaven o una mica més tard? Els que veia a la dreta eren del carrer de la meva dreta o potser els veia creuats o a l’inrevés? Els meus esforços per esbrinar quin carrer era quin s’esvaïen, com les imatges, quan la meva mare entrava a l’habitació i obria les cortines. Tot semblava que havia estat un somni.

No va ser fins molts anys després que em vaig adonar de quina cosa era allò. Estava visitant el Museu del Cinema de Girona i vaig entrar a una cambra fosca. Per un forat de la paret, entrava la llum de l’exterior. A la paret oposada, s’hi veien unes imatges en moviment: les del carrer del davant del museu. L’explicació del cartell era clara: efecte càmera obscura. L’origen de la fotografia (de la càmera estenopeica) i del cinema.

cambra fosca

La llum projectada. La sala de cinema fosca, el final de la pel·lícula quan s’encenen els llums de la sala. La llum excessiva que apaga la imatge, també feta de llum, però en petites porcions. Un feix de llum carregat d’informació visual. La fascinació per les imatges em va començar aquells matins de diumenge de la meva infància? O ja em fascinaven les imatges i per això m’entretenia veient les d’aquells cotxes? Sigui com sigui, ara mateix puc veure clarament en el record tots aquells Seats de colors rodant sobre el meu sostre, les capotes brillant amb el sol del matí, els automòbils alentint-se fins a aturar-se al semàfor mentre jo mandrejava al llit abans de llevar-me.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s